Texte de LEFEBVRE sobre casa niu, traducció d’AFG Abogada.
Hi ha una modalitat de custòdia compartida en què s’atribueix l’ús de l’habitatge familiar als fills menors, i són els pares els que “entren i surten” del domicili familiar, anomenada casa-niu. Prescindeix de designar un progenitor com el més necessitat d’estada a efectes de determinar a quin d’ells li hauria de correspondre l’ús de l’habitatge familiar, així com de fixar-hi una limitació temporal (AP Gipuzkoa de 29 de maig de 2017, d’AP Màlaga de 25 juliol de 2016, d’AP Tenerife de 26 maig de 2016, d’AP Balears de 28 d’abril de 2016, d’AP Màlaga de 27 de setembre de 2016 i d’AP Balears d’11 de juny de 2014).
No obstant això, bona part de la doctrina i la jurisprudència contempla amb moltes reticències la possibilitat d’establir aquesta modalitat, perquè dóna inqüestionables problemes a la pràctica, tant de tipus econòmic (suposa l’existència de tres habitatges, un per als menors i un altre per a cada un dels progenitors), com per conflictes en el desenvolupament pràctic, així com condicionants de tipus emocional que solen suposar compartir les parts que al seu dia van ser parella de manera alterna un espai físic que per definició pertany a l’esfera de la intimitat (AP Barcelona de 4 de juliol de 2012, d’AP Madrid de 15 de juliol de 2011 i d’AP León de 6 d’octubre de 2015).
El Tribunal Suprem manifesta obertament que s’ha de denegar l’ús de l’habitatge familiar a tots dos progenitors com a casa niu quan no és compatible amb la seva capacitat econòmica i el manteniment de l’habitatge comú pot ser causa de conflictivitat (TS de 5 d’abril de 2019 i 16 de gener de 2020), o com a màxim adoptar-se com a mesura transitòria per un termini breu de temps -1 any- (TS de 6 de juliol de 2020), encara que preferiblement amb atribució temporal a un dels progenitors (TS de 16 de gener de 2020, de 12 de juny de 2020).
En alguns casos, malgrat haver estat establerta en un primer moment, es va posar fi a ella en apel·lació, corregint el seu establiment en instància (AP Cantàbria de 27 de març de 2018) o en modificació de mesures, a causa dels continus conflictes que va generar durant el temps que va estar ordenant la convivència familiar (AP Astúries de 15 de març de 2018).
A la Trobada de jutges i advocats de família del 2015 es va titllar de «no recomanable». El Tribunal Suprem establia aquesta modalitat, però limitada fins a la liquidació de guanys, precisament per evitar una prolongació excessiva d’aquest ús altern de l’habitatge familiar que provocaria tensions indesitjables entre els progenitors (TS 7 de juny de 2018). També, ponderant els diferents interessos que concorren en aquest cas, s’estima procedent que aquesta mesura tingui una limitació temporal d’1 any; temps que es considera suficient perquè tots dos litigants puguin decidir sobre la liquidació de la societat de guanys i adjudicació d’aquest habitatge (AP Màlaga de 6 de febrer de 2018).
L’existència de dos «nius», és a dir, l’existència de dos habitatges familiars on els menors es traslladen a un o altre en funció dels períodes de convivència establerts amb cada progenitor, vindrà donada per l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar a un dels progenitors -el més necessitat de protecció en consideració a les circumstàncies a considerar- com per la disponibilitat d’altres habitatges privatius, segones residències, etc. En aquest cas, aquest progenitor més necessitat de protecció romandrà habitant aquest habitatge en companyia dels menors i tot sol en els períodes en què aquests estiguin sota la guarda de l’altre progenitor, que haurà d’haver-se procurat el seu propi habitatge (AP Barcelona de 27 de gener del 2010, d’AP Girona de 30 de setembre del 2010, d’AP La Corunya d’11 de juliol del 2014 i d’AP València de 2 de juliol del 2012).
Per tot això, abans d’acceptar la casa niu com a opció, no dubteu a contactar amb mi per valorar altres opcions possibles.
COMPARTIR POST:
